Aquest mirall em diu que sóc ben solai no hi fa res que el trenqui en mil bocins.
He enfilat el carrer trist que va a escola,
i em marco, amb guix, entorn, els meus confins.
La lluna riu, dins la nuu que s'endola.
I jo sembro amb pedretes els camins
que em duen cap a mi, nit meva endins.
Baixo al meu pou, amb bleix de corriola.
Tu, lluna, rius, i em vesteixo de lluna.
M'arrenco el collaret d'agres estrelles
i el mar se les empassa d'una a una.
I et prenc el cor segur amb què capdelles
el teu destí, per fer, amb cartes velles,
un solitari nou sobre la duna.
Maria-Mercè Marçal.
Bruixa de dol.
Bruixa de dol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada